SaTuRn

Saturn és el segon planeta més gran del Sistema solar i l'únic que té anells visibles des de la Terra. Es veu clarament aplanat pels pols a causa de la ràpida rotació.

L'atmosfera és d'hidrogen, amb una mica d'heli i metà. És l'únic Planeta que té una densitat menor que l'aigua. Si trobessim un oceà prou gran, Saturn suraria.

El color groguenc dels núvols té bandes d'altres colors, com l'últim planeta anomenat, Júpiter, però no tant marcades. Prop de l'equador el vent bufa a 500 Km/h.

El sistema d'anells li dóna un aspecte molt bonic. En té dos de brillants, A i B, i un més suau, el C. Entre ells hi ha obertures. La més gran és la Divisió de Cassini.

Cada anell principal està format per molts anells estrets. La seva composició és dubtosa, però sabem que contenen aigua. Podrien ser icebergs o boles de neu, barrejades amb pols.

Al 1850, l'astrònom Edouard Roche estudiava l'efecte de la gravetat dels planetes sobre els seus satèl.lits, i va calcular que, qualsevol matèria situada a menys de 2,44 vegades el radi del planeta, no es prodria aglutinar per formar un cos, i, si ja era un cos, es trencaria.

L'anell interior de Saturn, C, és a 1,28 vegades el radi, i l'anell exterior, A, a 2,27. Tots dos són dins del límit de Roche, però el seu origen encara no s'ha determinat. Amb tota la matèria que contenen es podria formar una esfera d'un tamany semblant al de la Lluna.

Dades sobre Saturn		La Terra
Tamany: radi equatorial	60.268 km.	6.378 km.
Distància mitjana al Sol	1.429.400.000 km.	149.600.000 km.
Dia: període de rotació sobre l'eix	10,23 hores	23,93 hores
Any: òrbita al voltant del Sol	29,46 anys	1 any
Temperatura superficial mitjana	-125 º C	15 º C
Gravetat superficial a l'equador	9,05 m/s2	9,78 m/s

Les llunes de Saturn

Saturn té, oficialment, 18 satèl.lits. És el planeta que en té més. Les recents observacions a través del Telescopi Espacial Hubble (HST) i les fotos enviades pel Voyager han mostrat quatre o cinc cossos prop del planeta que podrien ser noves llunes, però encara no s'ha confirmat.

La densitat dels satèl.lits de Saturn és molt baixa i, a més, reflecteixen molta llum. Això fa pensar que la màteria més abundant és l'aigua congelada, gairebé un 70%, i la resta són roques.
Les seves llunes són:

Tità: És el satèl·lit més gran de Saturn i el segon del Sistema Solar, amb un diàmetre de 5.150 Km. Té una atmostera més densa que la de la Terra, formada per nitrògen i hodrocarburs que li donen un color taronja. Gira al voltant del planeta a 1.222.000 Km., en poc menys de 16 dies.

Rea: Té 1.530 Km. de diàmetre i gira a 527.000 Km. de Saturn cada quatre dies i mig. Té un petit nucli rocós i, la resta, és un oceà d'aigua gelada, amb temperatures que van dels 174 als 220 ºC sota zero. Els cràters provocats pels impactes dels meterorits duren poc, perquè l'aigua es torna a gelar i els esborra

Japet: És una de les llunes més estranyes. Té una densitat semblant a la de Rea, però el seu aspecte és molt diferent, perquè té una cara fosca i una altra clara. La cara fosca és, probablement, material d'un antic meteorit. El seu diàmetre és de 1.435 Km. i gira molt lluny, a 3.561.000 Km. de Saturn en 79 dies i un terç.

Tetis (esquerra) i Dione (dreta): Les altres dues grans llunes de Saturn tenen òrbites properes i taman ys similars. Dione, la de l'esquerra, té 1.120 Km. de diàmetre, mentre que Tetis a la dreta, en té 1.048. La primera gira a 377.000 Km. i la segona, més interior, a 295.000.

Any 2012

Doncs bé Txell aquí et penjo un video que com el teu blog va sobre l'astronomia he trobat algu relacionat, encara que aixó es algú que diuen el Mayas. Espero que us agradi i a tu txell espero que no et senti malament que et fagi aquesta entrada en el teu blog... Petons!!!!

JúPiTeR

És el planeta més gran del Sistema Solar, té més matèria que tots els altres planetes junts i el seu volum és mil vegades el de la Terra.

Té un tènue sistema d'anells, invisible des de la Terra. També té 16 satèl.lits. Quatre d'ells van ser descoberts per Galileu l'any 1610. Era la primera vegada que algú observava el cel amb un telescopi.

Júpiter té una composició semblant a la del Sol, formada per hidrogen i heli, amb petites quatitats d'amoniac, metà, vapor d'aigua i altres compostos.

Fa la rotació més ràpida entre tots els planetes i té una atmosfera complicada, amb núvols i tempestes. Per això mostra franges de diversos colors i algunes taques.

La Gran Taca Roja és una tempesta fortíssima, més gran que el diàmetre de la Terra, que dura des de fa 300 anys i provoca vents de 400 km/h

Els anells de Júpiter són molt més senzills que els de Saturn. Estan formats per partícules de pols llançades a l'espai quan els meteorits xoquen amb les llunes interiors.

Tant els anells com les llunes de Júpiter es mouen dins d'un enorme globus de radiació atrapat en la magnetosfera, el camp magnètic del planeta.

Aquest camp magnètic, que només arriba entre els 3 i 7 milions de km. en direcció al Sol, es projecta en direcció contrària més de 750 milions de km., fins arribar a l'òrbita de Saturn.

Dades sobre Júpiter		La Terra
Tamany: radi equatorial	71.492 km.	6.378 km.
Distància mitjana al Sol	778.330.000 km.	149.600.000 km.
Dia: període de rotació sobre l'eix	9,84 hores	23,93 hores
Any: òrbita al voltant del Sol	11,86 anys	1 any
Temperatura superficial mitjana	-120 º C	15 º C
Gravetat superficial a l'equador	22,88 m/s2	9,78 m/s2

Les llunes de Júpiter:

Fa 400 anys, Galileu va dirigir el seu telescopi casolà cap a Júpiter i va veure que l'acompanyaven tres puntets. Va continuar mirant i, quatre dies més tard, en va descobrir un altre. No podien ser estrelles, perque havia observat que giraven a l'entorn del planeta. Eren satèl.lits, i, fins aleshores, no es coneixia cap altre planeta que en tingués (tret del nostre).

Després s'han descobert 12 llunes més, totes petites, fins completar el total de 16. Les naus Voyager van estudiar i fotografiar el sistema de Júpiter al 1979. Finalment, al 1996 s'engegà un nou projecte per tal d'observar Júpiter i les seves llunes una bona temporada. El projecte, naturalment, es diu Galileu i els seus quatre satèl·lits són els següents:

1.- Ganímedes: És el satèl.lit més gran de Júpiter i també del Sistema Solar, amb 5.262 Km. de diàmetre, més gran que Plutó i que Mercuri. Gira a una distància 1.070.000 Km. del planeta en poc més de set dies. Sembla que té un nucli rocós, un mantell d'aigua gelada i una escorça de roca i gel, amb muntanyes, valls, cràters i rius de lava.







2.- Calisto: Té un diàmetre de 4.800 Km., gairebé igual que Mercuri, i gira a 1.883.000 Km. de Júpiter, cada 17 dies. És el satèl·lit amb més cràters del Sistema Solar. Està format, a parts iguals, per roca i aigua gelada. L'oceà gelat dissimula els cràters. És el que té la densitat més baixa dels quatre satèl·lits de Galileu.




3.- Io: Aquest té3.630 Km. de diàmetre i gira a 421.000 Km. de Júpiter en poc més d'un dia i mig. La seva òrbita es veu afectada pel camp magnètic de Júpiter i per la proximitat d'Europa i Ganímedes. És un món de roca amb molta activitat volcànica. La seva temperatura global és de -143ºC, però té una zona, un llac de lava, amb 17ºC.







4.- Europa: L'últim té 3.138 Km. de diàmetre. La seva òrbita es situa entre Io i Ganímedes, a 671.000 Km. del planeta. Fa una volta cada tres dies i mig. L'aspecte d'Europa és el d'una bola gelada amb línies marcades sobre la superfície. Probablement són fractures de l'escorça que s'han tornat a omplir d'aigua i s'han gelat.

MaRt

Mart és el quart planeta del Sistema solar. Conegut com el planeta roig pels seus tons rosats, els romans li van posar el nom del deu de la guerra.

Té una atmosfera molt fina, formada principalment per diòxid de carboni (co2), que es congela alternativament en cadascun dels pols. Conté només un 0'03% d'aigua, mil vegades menys que la Terra.

Els estudis demostren que Mart va tenir una atmosfera més compacta, amb núvols i precipitacions que formaven rius. Sobre la superfície s'endevinen solcs, illes i costes.

Les grans diferències de temperatura provoquen vents forts. L'erosió del sòl ajuda a formar tempestes de pols i sorra que degraden encara més la superfície.

Abans de l'exploració espacial, es pensava que Mart podia tenir vida. Les observacions han demostrat que no en té, encara que en podria haver tingut en un passat llunyà.

En les condicions actual, Mart es esterilitzant, és a dir, no pot tenir vida. El seu sòl és sec i oxidant. A més, rep del Sol massa rajos ultraviolats.

Té dos satèl.lits, Fobos i Deimos. Són petits i giren ràpid prop del planeta. Això va dificultar el seu descobriment a través dels telescopis.

Fobos té poc més de 13 Km. pel costat més llarg. Gira a 9.380 Km. del centre, és a dir, a menys de 6.000 Km. de la superfície, cada 7 hores i mitja. Deimos és la meitat de Fobos i gira a 23.460 Km. del centre en poc més de 30 hores.

Dades sobre Mart		La Terra
Tamany: radi equatorial	3.397 km.	6.378 km.
Distància mitjana al Sol	227.940.000 km.	149.600.000 km.
Dia: període de rotació sobre l'eix	24,62 hores	23,93 hores
Any: òrbita al voltant del Sol	686,98 dies	365,256 dies
Temperatura superficial mitjana	-63 º C	15 º C
Gravetat superficial a l'equador	3,72 m/s2	9,78 m/s2

TeRrA

La Terra és el nostre planeta i l'únic habitat. Es troba a l'ecosfera, un espai que envolta el Sol i que té les condicions necessàries perquè existeixi vida.

És el més gran dels planetes rocosos. Això fa que pugui retenir sobre la superfície una capa de gasos, l'atmosfera, que dispersa la llum i absorbeix calor. De dia evita que la Terra s'escalfi massa i, de nit, que es refredi.

Set de cada deu parts de la superfície terrestre són cobertes d'aigua. Els mars i oceans també ajuden a regular la temperatura. A més, l'aigua que s'evapora forma núvols i cau en forma de pluja o neu, formant rius i llacs.

Als pols, que reben poca energia solar, l'aigua es gela i forma els casquets polars. El del sud és més gran i concentra la major reserva d'aigua dolça del planeta.

L'escorça de la Terra està formada per plaques que suren sobre el mantell. Aquest és una capa de materials calents i pastosos que, de vegades, surten per una esquerda formant volcans.

La densitat i la pressió augmenten cap al centre de la Terra. Al nucli hi ha els materials més pesats, els metalls. Les elevades temperatures els mantenen en estat líquid, amb forts moviments. El nucli intern és sòlid.

Les forces internes tenen efectes a l'exterior. Quan els moviments són ràpids, originen terratrèmols. Si són lents, originen plegaments, com els que han creat les muntanyes.

El ràpid moviment rotatori i el nucli metàl.lic generen un camp magnètic que, amb l'atmosfera, ens protegeix de les radiacions nocives del Sol i les altres estrelles.

Dades sobre la Terra		Ordre
Tamany: radi equatorial	6.378 km.	5è
Distància mitjana al Sol	149.600.000 km.	3er.
Dia: període de rotació sobre l'eix	23,93 hores	5è.
Any: òrbita al voltant del Sol	365,256 dies	3er.
Temperatura superficial mitjana	15 º C	7è.
Gravetat superficial a l'equador	9,78 m/s2	5è.

Les estacions de l'any:

L'òrbita de la Terra és elíptica: hi ha moments en què es troba més a prop del Sol i d'altres en què n'està més allunyada. A més, l'eix de rotació està una mica inclinat respecte al pla de l'òrobita.

Al cap de l'any sembla que el Sol puja i baixa. El camí aparent que fa el Sol s'anomena eclíptica, i passa sobre l'equador a l'inici de la primavera i de la tardor. Aquests punts són els equinoccis i coincideixen amb els períodes en què el dia i la nit duren igual.

Els punts de l'eclíptica més allunyats de l'equador s'anomenen solsticis, i corresponen als dies en que comencen l'hivern i l'estiu.

Prop dels solsticis, els rajos solars cauen més verticals sobre un dels dos hemisferis i l'escalfen més. És l'estiu. Mentrestant, l'altre hemisferi rep els rajos més inclinats, han de travessar més boci d'atmosfera i es refreden abans d'arribar a terra. És l'hivern

Mesurar l'Univers és complicat

Conceptes bàsics:
Massa: és la quantitat de matèria d'un objecte.
Volum: és el bocí d'espai ocupat per un objecte.
Densitat: es calcula dividint la massa d'un objecte pel seu volum.
Temperatura: la quantitat de calor d'un objecte. La temperatura més baixa possible a l'Univers és de 273 ºC sota zero (0 ºKelvin), que equival a no tenir cap mena d'energia.



Sovint no serveixen les unitats habituals.
Les distàncies, el temps i les forces són enormes, i no es poden mesurar directament.
Per mesurar la distància fins als estels propers s'utilitza la tècnica del paralatge. Es tracta de mesurar l'angle que formen els objectes llunyans, l'estel que s'observa i la Terra, en els dos punts oposats de la seva òrbita a l'entorn del Sol.

El diàmetre de l'òrbita terrestre és de 300 milions de km. Utilitzant la trigonometria es pot calcular la distància fins l'estel. Aquesta tècnica, però, no serveix per als objectes llunyans, perquè l'angle és massa petit i el marge d'error, molt gran.

La declinació és la mesura, en graus, de l'angle d'un objecte del cel per sobre o per sota de l'equador celeste.

Cada objecte descriu un "cercle de declinació" aparent. La distància, en hores, des d'aquest fins al cercle de referència (que passa pels pols i la posició de la Terra a l'inici de la primavera) és l'ascensió del objecte.

Combinant l'ascensió, la declinació i la distància es determina la posició relativa a la Terra d'un objecte.

La brillantor (magnitud estel·lar) és un sistema de mesura en què cada magnitud és 2,512 vegades més brillant que la següent. Un estel de magnitud 1 és 100 vegades més brillant que un de magnitud 6. Els més brillants tenen magnituds negatives.

Només hi ha 20 estels de magnitud igual o inferior a 1. L'estel més dèbil que s'ha pogut observar té una magnitud de 23.
La longitud d'ona és la distància entre dues crestes d'ones lluminoses, electromagnètiques o similars. Com menys longitud, més freqüència. El seu estudi aporta moltes dades sobre l'espai.

Les unitats per mesurar distàncies són les següents:
- Unitat astronòmica (ua): Distànicia mitjana entre la Terra i el Sol. Aproximadament 149.600.000 Km. No s'utilitza fora del Sistema Solar.
- Any llum: Distància que pot recórrer la llum en un any. Són 9,46 bilions de Km. Si un estel és a 10 anys llum, el veiem tal com era fa 10 anys. Aquesta mesura és la més pràctica.
- Pàrsec (paralatge-segon): Distància d'un cos que té un paralatge de dos segments d'arc. Equivalent a 20,86 bilions de Km, a 3,26 anys llum i a 206.265 ua. Aquesta mesura és la preferida dels científics.

VeNuS!

Venus és el planeta que s'asembla més a la Terra pel seu tamany, massa, densitat i volum. Tots dos es van formar a la mateixa època i a partir de la mateixa nebulosa.

Venus és, però, ben diferent de la Terra. No té oceans i la seva pesada atmosfera provoca un efecte hivernacle que eleva la temperatura fins als 480 ºC. És abrasador.

Els primers astrònoms pensaven que Venus eren dos cossos diferents perquè, de vegades es veu una mica abans de sortir el Sol i, d'altres, just després de la posta.

Aquest gira sobre el seu eix molt lentament i en sentit contrari al dels altres Plametes. El Sol surt per l'oest i es pon per l'est. El dia venussià dura més que l'any.

La superfície de Venus és relativament jove, entre 300 i 500 milions d'anys. Té amplíssimes planures, travessades per enromes rius de lava i algunes muntanyes.

Hi ha molts volcans. El 85% del planeta està cobert per roca volcànica, la lava ha creat solcs, alguns ben llargs. N'hi ha un de 7.000 km.

També hi ha cràters dels impactes dels meteorits, però només dels grans, perquè els petits es desfan en l'espessa atmosfera.

Les fotos mostren el terreny brillant, com si fos moll. Però Venus no pot tenir aigua líquida, a causa de l'elevada temperatura. La lluentor la provoquen compostos metàl.lics.

Dades sobre Venus		La Terra
Tamany: radi equatorial	6.052 km.	6.378 km.
Distància: mitjana al Sol	108.200.000 km.	149.600.000 km.
Dia: període de rotació sobre l'eix	-243 dies	23,93 hores
Any: òrbita al voltant del Sol	224,7 dies	365,256 dies
Temperatura: superficial mitjana	482 º C	15 º C
Gravetat: superficial a l'equador	8,87 m/s2	9,78 m/s2